Chelsea Hotel

Eric Burdon és probablement el millor cantant del rock, o per no exagerar tant, un dels dos millors. Però també un cul de mai seient, que mai s'ha casat amb cap grup o management o discogràfica, per la qual cosa la seva carrera és una mica erràtica. Ha portat el seu blues i la seva ànima d'un lloc a l'altre, en benefici de tots.

L'elecció de Kennedy va marcar tota una generació d'americans, i encara més ho va ser el seu assassinat, com la fi d'un somni efímer. El dia que van matar John Kennedy és, per una generació, o vàries, un d'aquells dies que tothom recorda on era o què estava fent.

Els seixanta, sobretot la segona meitat, va ser una etapa d'or. El colofó brillant del reconfortant i inspirador "Swinging London" de la primera meitat. Els grups menors eren la matèria prima, i el farcit perfecte que suportava -i empenyia- als grans grups. I aquests, com contra-efecte, estiraven dels menys importants en el seu camí cap a l'èxit.

Un programa estrany. Cançons que s'han escrit i interpretat en llengües inventades o inversemblants. Hi trobareu una mica de tot, des de flamenquito-pop fins a after-prog nuclear. Sort.

El Chitlin' Circuit és una ruta de locals d'actuacions per a les persones de color (negre) en l'època de la segregació racial als Estats Units. S'estableix a finals del segle XIX i dura fins a finals dels 60s. Hi sentim els Four Tops, Fats Domino, Gldays Knight & The Pips, Sam Cooke, BB King, Jimi Hendrix...

Wolfman Jack va ser el locutor més famós dels anys 60 als Estats Units. De fet, Wolfman Jack és la personificació de la ràdio d'aquella època i potser de l'època sencera, d'un tipus de ràdio molt especial... un conductor de programa que rapejava i bromejava i udolava juntament amb la seva audiència juvenil, al temps que els hi posava la nova música .

El diner mou el món. Però quan el diner s'esvaeix comença el pànic. La borsa s'ha esmorronat i l'economia mundial ha entrat en crisi. El col·lapse dels mercats està accentuant la discriminació de riscos sobre el conjunt d'actius. El diner ha parlat. I quan parla el diner tothom ha de callar.

Lone Star és un dels grups més emblemàtics de la història pop català i espanyol. Potser — i en retrospectiva — el més respectat: per la seva coherència, professionalitat i autonomia... També per la cura dels seus enregistraments i la qualitat a l'escenari.

La parella de productors i compositors que van ser els grans impulsors del glam rock. The Sweet, Suzi Quatro, Mud, The Knack, Blondie, and so on, Oh, yeah, it was like lightning Everybody was frightening And the music was soothing And they all started grooving!

Som indignes del seu somni... En Pau Riba és en la nostra opinió el millor autor del rock català, però s'ha d'entendre rock en un sentit ampli, cal obrir les portes de la percepció.

Aquest és el retrat musical i vital del gran jefe: en Javi Moreno "Morenito".

Aquest és el retrat personal-musical del nostre redactor Francesc Chiva, el nostre home a Kentucky. Chelsea Hotel és el programa de rock clàssic de Mataró Ràdio.

Al Chelsea Hotel, seguim amb els programes destinats a caracteritzar musicalment els membres de l'equip. Avui és el torn del locutor, el Wolfman Jack del Maresme, en Vadó Climent.

Seguint amb el retrat musical dels membres de l'equip del programa, aquí tenim el productor executiu, Jaume Adan, l'encarregat de buscar finançament per fer Chelsea Hotel. (De moment sense gaire èxit).

Seguint amb la sèrie de programes de descripcions personals dels membres de l'equip, avui Xavier Medina: de Gigliola Cinquetti al prog-rock més estrany.

Comencem una sèrie de programes destinats a caracteritzar els records i les preferències dels membres de l'equip del programa. Avui al Chelsea Hotel, el retrat musical de José Luis Moreno.

Tots som fans. Si no no estaríem aquí fent això. En aquest programa analitzem el fenomen fan amb rigor i consciència. Amb temes De Michael Jackson, Elvis, El Duo Dinámico...

Analitzem a fons la soledat dels pobres músics, que malgrat la fama i tots els seus afegits ho passen molt malament perquè en realitat ningú els estima tant com mereixen. Amb Randy Newman, Premiata Forneria Marconi, Free (o és Bad Comapany?), Leo Sayer, Georges Moustaki...

Country modern per a rednecks recalcitrants... Merle Haggard, Leon Russel, Dwight Yoakam, The Rolling Stones, Buck Owens...

En Bob Dylan és un fan de Gordon Lightfoot. Un dia va dir que cada cop que sent una cançó seva desitja que "duri per sempre".

El CBGB és el bressol del punk. Aquest antro absolutament transcendental de Manhattan ha llançat al món músiques i sorolls que han canviat el panorama: Ramones, Blondie, Television, Patti Smith, Talking Heads, Johnny Thunders...

Bobby versionat per artistes de color... negre. The O'Jay's, The Isley Brothers, Con Funk Shun, i naturalment Richie Havens.

Sentirem aquelles cançons que han estat editades expressament per ser aptes per a la ràdio, normalment retallades. Led Zep, Yes, King Crimson, Billy Joel, Rare Earth, The B-52's...

La música dels pantans de Louisiana. Amb Captain Gumbo, Clifton Chenier, Rory Gallagher, The Band, DL Menard, Bobby Charles...

Un viatge per unes quantes ciutats del país del rock. Des d'Amarillo fins San Berd'ino.