Chelsea Hotel

El naixement i apoteosi de la música progressiva catalana. Un festival amb Màquina!, Pau Riba... et la gauche divine.

Harry Nilsson és un cantant de gran qualitat i molts registres, des de standards fins a rock fort. És curiós que en la seva carrera cançons seves han sigut èxit en la veu d'altres (com "One" per Three Dog Night) i que molts dels seus èxits han sigut versions, especialment "Without You, un tema de Badfinger.

Stones Negres, Vet aquí les arrels dels Rolling Stones: blues, Tamla, Ryth'n'blues,reggae... Sentim els originals.

Un mag del prodigi i la filigrana... Un escultor del so. Un funàmbul de les sis cordes. Apocalíptic, exuberant, monumental... Però també delicat, sensible, elegant. En Jeff Beck és un guitarrista de guitarristes.

Un moviment dels 80 a la costa oest dels EUA que reviu amb energia el pop psicodèlic dels 60: The Long Ryders, Dream Syndicate, Green on Red, The Bangles...

En aquest programa de Chelsea Hotel podeu conèixer el molt bon rock que fan alguns artistes del cinema. Com Johnny Depp amb el recentment traspassat Jeff Beck, o Kevin Costner, Hugh Lurie, Russel Crowe, Danny De Vito...

La música psicodèlia que es feia a L.A. als anys 60 i 70 era força diferent de la de San Francisco. Més dura, més fosca, més... ¿comercial?

Música per a supermercats, sales d'espera, consultes de dentistes... amb la participació estel·lar de Helmut Zacharias.

'The day that music die', El dia que va morir la música, és la frase que Don McClean va dir per definir el dia que tres dels grans artistes del rock del seu temps com Buddy Holly, The Big Whopper i Richie Balance morien en un accident d'aviació, el 3 de febrer de 1959.

Cançons d'amor n'hi ha a palades, en tots els gèneres. De fet és el que hi ha més i és el tema més gastat possible. Però cançons d'amors trencats, amors impossibles, amors no correspostos, amors acabats o que no han pogut ni començar n'hi ha menys. Transmetre aquestes emocions és més difícil. S'ha de ser un bon lletrista... I no abunden.

El príncep blau del blues blanc. Electric Flag, Supersession, Bob Dylan, Paul Butterfield Blues Band... Un dels guitarristes de blues blanc més influents i, paradoxalment, menys coneguts de la història. Probablement perquè mai no li va interessar figurar.

Normalment es ben comú que el primer disc d’un artista o una banda tingui el mateix nom que el propi interfecte. El que ja no es tan normal es que a dintre del disc hi hagi una cançó amb el mateix títol, tractant-se d’un nom particular.

La gran polèmica dels anys 60. La revisem i la reproduïm a Facebook. Beatles o Rolling Stones? Els nois bons contra els nois dolents. Per què es va produir? Quin sentit té? Què trien els nostres amics?

Tot i que no pas per estil, per època i altres detalls associem en John Hiatt amb la new wave. Més que res perquè el seu èxit comercial esdevé a mitjans dels anys 80, perquè té repercussió a Europa, i perquè col·labora amb Elvis Costello i és produït per Nick Lowe. A banda d'això, és perfectament americà.

Aquí podeu sentir el nostre programa sobre EL TWIST, que de fet és un programa amb 16 rocanrols vibrants, des de Chubby Checker fins els Ramones passant pels Beatles,els Dire Straits, Creedence Clearwater Revival...

Avui sentirem metal americà. Rock dur, heavy metal o com li vulguem dir, perquè això de les etiquetes és una cosa europea més que no pas americana. Ells normalment li diuen rock a seques.

Molts dels millors cantautors (Dylan, Cohen, Paul Simon, Carole King, Randy Newman, Neil Diamond...) són jueus. Tenen alguna cosa en comú? Hi ha alguna "judeitat" en les seves carreres o cançons?

El Max és un artista: capaç de tocar qualsevol cosa amb total solvència, gràcies a la seva gran capacitat tècnica — originada i reforçada per la seva formació clàssica. A més, sempre ha estat un guitarrista amb una gran voluntat de progressar i fer coses noves, i al mateix temps d’adaptar-se als nous entorns i estils.

A Holanda hi ha hagut dos grans moments històrics d'eufòria: la fal·lera per les tulipes, i el moviment rock dels anys 60 i 70. Aquí parlarem del primer i escolatem el segon :)

Els Bee Gees deien que no pots arreglar un cor trencat. En aquest programa explorem aquesta possibilitat amb cinta adhesiva i la Amy Winehouse, Tom Waits, Gordon Lightfoot, Bob Dylan., Rod Stewart, Nilsson, Manfred Mann Chapter Three...

En Jesse Ed Davis va ser un guitarrista de gran qualitat, un music de sessió que va col·laborar amb molts artistes de primeríssima línia. Fill de pare seminola i muscogui, i de mare kiowa, nascut a Norman (Oklahoma), va fer els primers passos tocant en bandes locals fins que a meitat dels 60 es va unir a una gira del music de country Conway Twitty, i es va establir a Califòrnia. Allí coneix a Leon...

El format dels concerts benèfics moderns va ser establert l'any 1985 pel Live Aid, organitzat per Bob Geldof (cantant dels Boomtown Rats) i Midge Ure (líder d'Ultravox) — tot i que la fama se l'ha endut Geldof. Es tracta de fer una actuació en un gran estadi, amb moltes grans figures que interpreten una o molt poques cançons i tal final canten un himne tots junts (que sol ser "I Shall Be Released"...

Joan-Manuel Serrat forma part de les nostres vides. Hem fet aquest programa amb les cançons que han triat els nostres amics de Facebook,

Sentirem un eixam de cantautors anglesos que no sabem gaire com qualificar: progressius, psicodèlics... el que sabem és que són gent que ve del folk amb guitarra de pal. Però alguns cantautors de guitarra de pal es van prendre un àcid i els hi van sortir altres coses, psicodèliques, progressives, experimentals...

GAUCHE DIVINE. La música de l'esquerra caviar catalana del tardofresquisme. A finals dels anys 60 es va produir a Barcelona un moviment hedonista. Uns nois i noies de bona família se les donaven d’esquerranosos i s’inflaven a cubates a les discoteques de la part alta... És la gauche divine.