Chelsea Hotel

L'escriptor dels Kinks s'ha passat la vida creant òperes-rock, o òperes-pop més aviat. Plenes de costumisme anglès pur, d'humor àcid, de visió certera... i música tendra, forta, arrelada, variada, melòdica. Avui fem un repàs a tota la seva època daurada operística. Benvinguts al Liceu del rock.

Avui sentirem rock alternatiu del segle XXI: grups intensos i contundents amb una combinació de ritmes complexos i estructures poc convencionals: Mogwai, Tool, Queens of Stone Age...

Joan Baez és la gran dama del folk global, lluitadora incansable pels drets socials, activista les 24 hores. Avui la sentirem cantar. I, naturalment, no es pot parlar de Joan Baez, sense nomenar Bob Dylan.

Demanar perdó és un art molt difícil, perquè primer t'has d'acusar tu mateix, i això fa mal. Es pot demanar perdó de moltes maneres i avui us en presentem unes quantes. Amb Joe Cocker, The Beatles, Tracy Chapman, Wham, The Monkees...

La influència de la música minimalista en el rock es manifesta en diverses àrees, des de la composició fins al so, i ha estat especialment notable a partir dels anys 70. Avui sentirem tant els influenciats (Velvet Underground, King Crimson, Sonic Youth,David Bowie...) com els influenciadors (La Monte Young, Erik Satie, Philip Glass...)

Jerry Lee Lewis... The Killer!, un dels pilars del rock'n'roll, juntament amb Chuck Berry i Little Richard (L'Elvis menja apart). Aquest programa de covers i algun original és un manual de killerologia.

Des que va sortir en Bob Dylan i altres peluts que grunyen i criden sembla que tothom li ha fet l'efecte que pot cantar... Però no. Avui reivindiquem els cantants com Déu mana: Frank Sinatra, Tom Jones, Engelbert Humperdinck, Mina, Shirley Bassey...

En el Chelsea Hotel número 666 escoltarem... Rock Satànic! Un subgènere fosc, però molt calent.

La nova cançó catalana és un moviment que neix francès, es transmuta en nordamericà i acaba amb personalitat pròpia. Avui sentim el seu so i la seva ànima de cronista del país, des de Josep Maria Espinàs fins les 6 hores de Canet.

Aquest programa va de narradors, d'explicar fets... Amb la música com a transmissora d'aquestes històries. Cecilia, Victor Manuel, Aute, Joaquín Díaz...

El Country Rock va néixer com un híbrid entre el rock and roll primigeni i el so de la musica country. Algú el va definir com tocar country amb l’actitud del rock. Avui sentirem els pioners d'aquest estil: Johnny Cash, Ricky Nelson, The International Submarine Band, The Beatles, Bob Dylan...

Aquest programa tracta la primera època de Fleetwood Mac -des del 1967 al 1974-, abans que l'exitosa i brillant segona època l'oculti.

La Virgin és una companyia discogràfica que encara existeix però en aquest programa ens cenyim a la seva primera època, comandada per l’emprenedor Richard Branson, que la va fundar l’any 1972. En coneixerem la història i sentirem els seus grups principals: Mike Oldfield, OMD, Culture Club, XTC, Japan...

La carretera pot ser una metàfora de diverses coses. De la llibertat (i una mostra N'és la pel·lícula Easy Rider, uns nòmades moderns) o de la vida. També s'utilitza com a metàfora de la vida del músic: les gires interminables, les hores perdudes, el desarrelament de la família. Els reis de la carretera són els camioners, indiscutiblement. Sentim cançons de carretera.

John McLaughlin, un guitarrista anglès genial i inclassificable. Un músic que combina l'expressivitat del rock i la improvisació del jazz amb moltes altres influències.

Aquest no és un programa de música prog, sinó de la manera com el cançoner de Dylan s'ha filtrat entre músics tan allunyats musicalment d'ell: Steve Howe, Jeff Beck, Phil Collins, David Bowie, Manfred Mann...

La irrupció del punk l’any 77, que ho va canviar tot, no tan sols va ofuscar els "dinosaures" sinó també una escena de grups de pop-rock anglesos que feien coses arriscades i interessants. Molts van desaparèixer i altres van seguir, però fora del primer pla de l'actualitat. Sentim Leo Sayer, Steve Harley, Graham Parker, T. Rex, Hawkwind, Mott The Hoople...

Avui escoltem les cançons que va compondre o, més sovint, recollir i popularitzar aquest gegant del folk.

El western és un gènere literari que, entrat el segle XX, es va popularitzar molt, i això va portar també que el cinema l’adoptés com a modalitat. La musica pop del segle passat no se’n va desdir i també el va acollir com a tema. Molts artistes, compositors, cantautors, van fer cançons de temàtica western: Kenny Rogers, Adam & The Ants, els Beatles...

Avui sentirem artistes que experimenten sobre cançons de Hendrix, que ja de per sí són prou experimentals. Hi trobareu arranjaments detallistes o exòtics, canvis de ritme imprevistos, silencis i harmonies impossibles o irritants. Amb Gil Evans, Jamie Cullum, els Pretenders, Buddy Miles...

Aquest estil dels anys 90 reivindica el pop melòdic dels 60 i l'actitud antitranscendent de la música dels 80. Són cançons pop tontes... o que passen per ser-ho.

Easy Rider és una pel·lícula clau de la subcultura rock. Per l'entorn on es mou, per les sensacions que transmet, pels actors, per la personalitat del director... i també, molt i molt, per la seva banda sonora.

A la dècada dels 80 les grans estrelles dels 70 van intentar adaptar-se als nous sons i al nou temps...

La carrera d'aquest bateria de sessió ens guia pels carrerons un estil fet de blues, jazz popular, orgues i cataus de Londres.

Èxits als autos de xoc 69-74: una barreja de tontipop, rock festiu, glam... el tret comú és la marxa i l'alegria.