La Bona música

La coda és un grup de compassos que hi ha al final d’una peça o d’un moviment i que ens condueixen cap al final. El compositor hàbil sap preparar l’oient per a l’acabament de la seva obra, i uns compassos abans fa que la música canviï d’alguna manera perquè "vegem a venir" que aviat acabarà la peça. Això és la coda, que en italià vulgar vol dir, simplement, cua. Però una coda ben escrita no és tan...

El recurs de la repetició té un nom preciós que prové de l'italià: ostinato, que significa, literalment, 'obstinat' o 'tossut'. Però no ens enganyem: la repetició no és falta d'idees dels compositors, sinó pura estratègia per captar la nostra atenció. Quan escoltem un patró repetitiu, el nostre cervell es relaxa i deixa que la música ens absorbeixi. Avui amis I amigues compartirem reflexions crec...

En el desè aniversari de la seva mort, avui dedicarem l’espai al violoncel•lista, director i investigador Nikolaus Harnoncourt. Ens endinsarem en el seu arxiu personal per extreure les seves pròpies paraules i descobrir l'home que va voler retornar a l'art la seva veritat més transcendent. Perquè, com ell mateix deia: «La raó no té cor, i sense música, l'home no és un home».

Aquesta setmana ens hem deixat seduir per un director de cinema que fa que les seves pel·lícules siguin no nom￩s un espectacle visual, sinó￳ també, un homenatge a l'eclecticisme musical. Estem parlant de Paolo Sorrentino, un dels directors més brillants i influents del cinema europeu contemporani, guanyador de l'Òscar per "La grande bellezza". Amant d'una estètica visual que aposta per la grandios...

Avui parlarem d'autors famosos en altres àmbits que van fer grans obres per la música.

Avui repassem les primeres obres publicades d'alguns autors.

En el llibre 'Camí al cel', l’orientalista Bill Porter relata el seu viatge iniciàtic per la Xina interior a la recerca dels darrers eremites i monjos, una tradició mil·lenària que encara perdura, amb cercadors de la soledat que viuen ocults en la boscúria, alguns aïllats des de fa més de quaranta anys, vivint en la pobresa més absoluta però atresorant una riquesa interior incalculable, guanyada a...

Quan comença a emprar-se el terme "barroc", Bach ja és mort i enterrat. A més, a finals del segle XVIII, els clàssics usaven aquesta paraula com un insult despectiu per desmerèixer la música que creien "recarregada" i complexa dels seus predecessors. No va ser fins a finals del XIX quan historiadors com el suís Heinrich Wölfflin van establir que el període, entre 1600 i 1750, s’anomenaria barroc,...

En aquestes dates que envolten Sant Jordi, us vull fer la proposta de què la literatura, i en concret el gènere novel·lístic, sigui el nostre guia. Us convido a compartir un tast literari, una selecció de títols que tenen en comú un protagonista que apareix a la narrativa i ho fa de diferents formes. A vegades ho fa de manera ostentosa, fins i tot des del mateix títol; d’altres, s’amaga entre les...

Cap als segles XVII i XVIII, sobretot a Alemanya i França, la música destinada als àpats cerimonials va esdevenir un veritable gènere musical, és l’anomenada música de taula (Tafelmusik). Amb aquesta idea al cap, us vull fer una proposta de maridatge entre música i gastronomia. Per una banda, sentirem fragments de composicions escrites especialment per ambientar grans àpats (Música de Taula); però...

Doncs bé, amics i amigues, us avanço que hem batejat l’espai d’avui com les vuit primaveres… I per què?, perquè, no només serà una exaltació primaveral, que ho serà, sinó perquè també vol ser recordatori que ja són 8 les temporades, són 8 primaveres les que hem compartit amb vosaltres aquest espai de música i paraula. I ho celebrarem tot gaudint de vuit peces musicals que interpreten aquesta estac...

El text en què basarem l’espai d’avui porta un títol que és ja tota una declaració d’intencions: Musicofília. És a dir, l’afinitat, gairebé l'addicció, diríem, que tenim els humans per la música i que experiències com les que descriu Sacks amb els seus pacients confirmen: sembla que la música afecta racons ocults de la nostra psique que encara no hem aconseguit esbrinar del tot. Sacks ens demostra...

El text en què basarem l’espai d’avui porta un títol que és ja tota una declaració d’intencions: Musicofília. És a dir, l’afinitat, gairebé l'addicció, diríem, que tenim els humans per la música i que experiències com les que descriu Sacks amb els seus pacients confirmen: sembla que la música afecta racons ocults de la nostra psique que encara no hem aconseguit esbrinar del tot. Sacks ens demostra...

Portem segles educats en el culte al "Geni" musical. Ens hem acostumat a veure el passat com un desert on només s’aixequen uns quants monuments gegantins: Bach, Mozart, Beethoven, Brahms, Wagner. Sembla que la música hagi avançat a salts, de cim en cim, com si aquests homes haguessin creat el seu art a partir del no-res, però la realitat és molt més rica, més justa i, sobretot, més interessant. Aq...

A partir de les bases de dades actuals s'estima que entre els segles XVII i XIX hi podria haver hagut al voltant de 6.000 compositores. La immensa majoria, però, no només no han passat a la història, sinó que mai van veure publicada ni interpretada en públic ni una sola obra. Als diccionaris de música, la presència femenina és inferior a un 5% del total, i a les bases de dades de partitures només...

Si haguéssim de descriure Venècia amb tres paraules, no erraríem si triéssim aquestes: canals, música i carnaval. El Carnaval - a festa de la transgressió, del joc de l’engany, de la màscara - va trobar a Venècia el seu paradís, el de la suplantació, de la trobada entre amants, del joc de la seducció i del sexe il·lícit. I sempre vestit de música, farcit de música. A Itàlia, i especialment al Vène...

Viena, nit de l'any 1823. En la cel·la d'un hospital per a malalts mentals, un home ja vell, amb els cabells completament blancs i la mirada perduda, crida una confessió que ningú li ha demanat i que farà tremolar els fonaments d’una ciutat que estima la música per damunt de tot. 'Mozart! Perdona’m, Mozart!', crida. I després, amb un fil de veu que sembla arrencat del fons de l'infern, afegeix les...

Avui passegem per un dels cementiris amb més glamour de París.

El poder de la paraula es el far que guia el camí del programa d'avui.

Avui tenim un espai en què el fred Serà present en totes i cadascuna de les peces que he triat per a vosaltres. Serà un veritable viatge d’hivern per al qual hem manllevat el títol al gran Franz Schubert, qui, com sabeu, va resumir la seva obra —i, en certa manera, la seva vida— en aquesta gran creació: Winterreise (Viatge d’hivern). Una obra que representa un dels cims més desoladors i profunds d...

Un dels secrets del poder de la música a Venècia portava nom de dona. Era l’únic lloc al món on orquestres femenines d’altíssim nivell, formades i sovint dirigides per dones, van elevar la perfecció interpretativa a nivells tals que els visitants de tota Europa feien parada obligada a la ciutat només per escoltar-les. Eren les anomenades Figlie del coro (filles del cor): noies òrfenes o abandonade...

Sosteniu en braços el vostre nadó acabat de néixer i el mireu als ulls; espereu a l’aeroport un familiar que fa deu anys que és a l’estranger i, de cop, el veieu caminant cap a vosaltres; esteu asseguts en un estadi mentre el vostre equip aixeca el trofeu després d'anys de lluita i d'haver guanyat el darrer partit en l’últim minut; o ets en un concert del teu grup favorit i tot el públic canta com...

Fa segles, potser mil·lennis, els homes més poderosos del món —reis, faraons i emperadors—, malgrat tenir tot el poder al seu abast, tenien -com tenim tots els humans- por de la mort, la malaltia i la pèrdua de les seves possessions. Per això, a la seva cort sempre hi havia un savi conseller que coneixia els secrets dels cels i la terra, dels minerals i l’alquímia. Aquests savis miraven al cel i a...

La melangia és un company poc desitjable en la nostra vida. Una ombra que es manifesta de moltes maneres: la simple tristesa per la pèrdua, la preocupació pel dolor corporal, la misantropia, les idees obsessives, el tedi, la profunda depressió, les idees suïcides o el sentiment ambigú de solitud infinita.

“Qui, sense adonar-se’n, s’apropa i escolta la veu de les Sirenes, ja no retrobarà la seva esposa ni els seus fills, perquè les Sirenes l’ensorraran amb la dolçor del seu cant en un Prat on hi ha una gran muntanya d’ossos d’homes que s’esmicolen amb el temps, alguns encara amb restes de la pell…” Les que sentíem eren paraules que apareixen en el llibre XII de l’Odissea. És el moment en què Ulisses...