Una tarda a l'òpera

L'òpera catalana existeix des del segle XVIII. I al XX viu un moment de forta eclosió. Ho sentirem, gràcies a les veus de Manén, Pahissa, Montsalvatge, Toldrà, García Morante, Santos o García-Tomás, entre d'altres.

Avui repassem alguns dels títols del segle XX escrits per compositores: obres de Pauline Viardot, Ethel Smyth, Kaija Saariaho i Thea Musgrave.

L'òpera del segle XX també ha reflectit els mites de la modernitat, gràcies a grans obres literàries. Avui, centrem l'atenció en el personatge del llibertí, de Don Joan, De Don Quixot i d'Armida, gràcies a "The Rake's progress" (Stravinski), "Flammen" (Schulhoff), "Don Quichotte" (Massenet) i "Armida" (Dvorák).

L'òpera del segle XX ha continuat reflectint alguns dels mites ancestrals i immortals que formen part del nostre substrat humà. Avui, centrem l'atenció en la família dels Atrides ("Elektra", de Richard Strauss, i "Clitemnestra", de Pizzetti), la dels successors d'Èdip ("Antígona", d'Orff), la guerra de Troia i els seus herois ("King Priam", de Tippett, i "Ulisse", de Dallapiccola) i l'enfrontament...

L'òpera del segle XX ha seguit reflectint alguns dels mites ancestrals i immortals que formen part del nostre substrat humà. Avui, centrem l'atenció en el mite d'Èdip amb músics com Stravinski, Josep Soler, Enescu i Carl Orff.

Avui ens fixem en òperes poc o mal conegudes de Darius Milhaud ("La mère coupable"), Arnold Schönberg ("Die glückliche Hand"), Sergei Prokófiev ("L'àngel de foc") i Erich Wolfgang Korngold ("Die Kathryn"). Escoles, estètiques i llenguatges diametralment oposats però que comparteixen segle.

Ls alienats de la societat, els marginats, els allunyats del sistema oficial¿ una temàtica que ha travessat bona part de la creació operística del segle XX amb òperes com "Die Gezeinechten" (Schreker), "El nan" (Zemlinsky), "El nas" (Xostakóvitx), "Cyrano de Bergerac" (Alfano) i "Sly" (Wolf-Ferrari).

Com ha reflectit l'òpera del segle XX la gran literatura de la mateixa centúria? Ho sabrem amb una selecció d'òperes de Kaija Saariaho, Benjamin Britten, André Previn i Luigi Dallapiccola.

Allunyada cada cop més de les dependències del Romanticisme pel tractament dels temes en què es basa, l'òpera del segle XX ha abordat la temàtica femenina des de perspectives noves, tot i algunes rèmores del passat. Avui ho veurem amb fragments de "Turandot" (Puccini), "Lulu" (Berg), "Il segreto di Susanna" (Wolf-Ferrari), "Erwartung" (Schönberg) i "La voix humaine" (Poulenc).

Allunyada cada cop més de les dependències del Romanticisme pel tractament dels temes en què es basa, l'òpera del segle XX ha abordat la temàtica femenina des de perspectives noves, tot i algunes rèmores del passat. Avui ho veurem amb fragments de "Rusalka" (Dvorák) i les straussianes "Salome" i "Elektra".

Acabem els dos programes que hem dedicat al paper de la guerra i l'antimilitarisme encarnats en òperes del segle XX com ara "Il prigioniero" (Dallapiccola), "Friedenstag" (R. Strauss) i "Guerra i pau" (Prokófiev).

Dues guerres mundials, una de civil, la guerra freda, els conflictes al sud-est asiàtic (Corea i el Vietnam) i les massacres als Balcans han estat contestades amb opcions clarament antibel·licistes i antimilitars, reflectides en algunes òperes com "Wozzeck" (Berg), "Die Soldaten" (Zimmermann) o "Intolleranza" (Nono).

En una nova mostra d'òpera aïlladament genials, parlem avui de "Cardillac" (Hindemith), "El nas" (Xostakovitx), "Der Mond" (Orff) i "The Medium" (Menotti).

Els avenços de la psiquiatria i la psicologia modernes han quallat amb pràctiques com la psicoanàlisi. I l'òpera no hi ha estat aliena. Ho podem veure en obres com "Ariane et Barbe Bleue" (Dukas), "El castell de Barbablava" (Bartók), "Die tote Stadt" (Korngold), "The turn of the screw" (Britten) i "La notte di un nevrastenico" (Rota).

Dediquem el segon programa a les relacions entre l'òpera i la política de la mà de Kurt Weill i "Mahagonny", Viktor Ullmann i "Der Kaiser von Atlantis", Ernst Krenek i "Der Diktator" abans d'acabar amb "Gloriana" de Britten.

Mai com al segle XX l'òpera ha reflectit tan bé les inquietuds i els esdeveniments històrics del segle, fins i tot amb censura des d'estructures del poder. Ho repassem amb fragments de les òperes "Nixon in China" i "The death of Klinghoffer" (Adams), "Lady Macbeth de Mtsensk" (Xostakóvitx) i "Semion Kotko" (Prokófiev).

Indubtablement, l'ombra del compositor anglès Benjamin Britten és allargada. I avui ho demostrem amb seleccions de les seves òperes de maduresa: "The turn of the screw", "Un somni d'una nit d'estiu", "Curley River" i "Owen Wingrave".

Indubtablement, l'ombra del compositor anglès Benjamin Britten és allargada. I avui ho demostrem amb seleccions de les seves primeres òperes: "Paul Bunyan", "Peter Grimes", "The rape of Lucretia", "Albert Herring" i "Billy Budd".

Un nou capítol dedicat a òperes genials, no forçosament vinculades a un eix temàtic. Repassarem les singularitats de "Der ferne Klang" (Schreker), "La llegenda del Tsar Tsaltan" (Rimski Korsakov), "L'heure espagnole" (Ravel) i "Una tragèdia florentina" (Zemlinsky).

L'òpera al segle XX ha reflectit sovint les contradiccions entre ètica i estètica, artista i home, crisi del subjecte i creativitat. Ho repassem amb fragments de les òperes "Palestrina" (Pfitzner), "Mathis der Maler" (Hindemith), "Tosca" (Puccini) i "Jonny spielt auf" (Krenek).

Sens dubte, Leos Janácek (1854-1928) ha estat el compositor txec més important del segle XX i una de les figures més destacades de la seva generació com a músic dedicat especialment a l'òpera. "El cas Makropoulos" i "Sobre la casa dels morts" seran les òperes a les quals dedicarem aquest segon monogràfic.

Sens dubte, Leos Janácek (1854-1928) ha estat el compositor txec més important del segle XX i una de les figures més destacades de la seva generació com a músic dedicat especialment a l'òpera. "Jenufa" i "Katia Kabanová" seran les òperes a què dedicarem aquest primer monogràfic.

Repassem algunes genialitats aïllades, gràcies a fragments d'òperes com "Violanta" (Korngold), "L'amor de les tres taronges" (Prokofiev), "Le pauvre Matelot" (Milhaud) o "Il capello di paglia di Firenze" (Rota)

Òpera i creences religioses no han anat precisament de bracet, però el segle XX ha reflectit algunes de les contradiccions o de les inquietuds religioses d'alguns compositors. Aquest ha estat el cas, per exemple, de Schönberg, Pizzetti, Poulenc, Puccini, Glass o Messiaen.

L'òpera és un art d'origen italià i és precisament a Itàlia on s'ha desenvolupat i transformat al llarg de quatre segles. Els músics tardoveristes són els últims representants de la tradició, que en el cas que ens ocupa encarnen compositors com Montemezzi, Zandonai, Respighi o Wolf-Ferrari, entre d'altres.